Feeds:
Entrades
Comentaris

Juzgar

– Juzgas a todo el mundo y encima pides que nadie te juzgue!

– Porquè nadie podría odiarme tanto como me odio yo.

Amigos

Siempre es fácil saber quienes son nuestros amigos.

Son aquellos que nos dicen cuando estamos ridículos, o cuando nos engañamos a nosotros mismos, o cuando hemos comido demasiado. Pero solo los mejores amigos te dicen la verdad incluso cuando saben que no te va a gustar.

Si, solo los buenos amigos nos dicen la verdad sobre nosotros mismos, incluso cuando la verdad pueda ser algo que estamos reacios a admitir, como que nos queda mucho por aprender, que a veces tenemos que pedir ayuda, que podemos estar dejando pasar una oportunidad de oro…

Si, oír la verdad puede hacernos cambiar de rumbo, pero nunca sabemos a donde puede llevarnos ese rumbo. O quién puede estar observando….

Ella i ell

Nocturnitat, obscuritat, fanals il·luminant, estiu, un suau vent fresc.

Des de la finestra no es veien gaire estels, serà que l’alba ja estava quasi a la vista o mes bé per allò de que a la ciutat la contaminació lumínica és encara molt més elevada, no obstant ella buscava amb l’esperança de trobar-ne. Tancava els ulls desitjant que quan els obrira aquell estel estigues allí, donant-li un raig d’esperança. Una xicoteta ràfega de vent la va fer tornar al món, que a la vegada li posà els pèls de punta. Pot ser els seus cabells mullats havien ajudat, però de sobte eixa sensació d’angoixa l’anava recorrent per dintre.

Ell marxava creuant el carrer camí a casa mentre al seu cap també recorrien mil pensaments, se li notava no pas d’ara, sinó des de la segona cervesa que havien fet.  No obstant ella no havia volgut preguntat més que un tímid -Passa alguna cosa? Rebent per resposta un: -No, tot està bé. Però la seva mirada deixava veure  que mentia.

Ella mentrestant des de la finestra el mirava i de forma reiterada es deia a ella mateixa: -Merda, l’has cagat. Ets una absoluta inconscient. Avui no, tu no volies que açò passes avui, avui no. No aprens, no. Absurd impuls, absurd i dolç impuls. Em duràs a la bogeria.

Temps de canvis

Dolça mirada d’un jove inquiet; jove amb interès cultural pel seu país, jove i a la vegada persona madura, jove però amb les coses clares.

Tossut a vegades, simpàtic majoritàriament i serio quan toca.

Amb pors, com tothom; alguns d’estos que penses que mai els superaràs, i d’altres simplement que a vegades et fa falta una espenta per endinsar-te de cap a aquella piscina.

Amb preocupacions; aquelles que dia a dia ocupen el teu cap i d’altres que van venint dia a dia.

Amb despreocupacions; simplement hi ha coses que no et preocupen, hi han coses que han passat a un segon pla.

Però un dia vas canviar, i començaren a preocupar-te coses que fins aleshores mai ho havien fet; una de les teues fòbies passà a ser una cosa normal, i amb molt poc de temps començares a estimar tot allò que fins aleshores havies odiat.

Només tu

Sé que només tu pots fer-me riure tant.
Sé que només tu em coneixes de veritat.
Sé que només tu ets capaç de compartir,
les penes, la tristesa quan no me'n puc sortir.

Tens capacitat de donar tranquil·litat,
de saber-me escoltar quan ja ningú em fa cas.
Tu tens la virtut de fer-me oblidar
la por de la foscor i em dónes claredat.
Sé que només tu em pots entendre bé
i sé que només tu ets la meva raó de ser.

En silenci i sense dir ni una paraula.
Tan sols amb una mirada és suficient, no ens cal parlar.
Són vint anys de grans vivències que queden atrapades
en records que ja mai més oblidarem.

Sé que només tu saps demanar perdó.
Sé que només tu entens aquesta cançó.
Sé que només tu em dónes protecció,
m'ajudes a fugir, m'apartes del dolor.

Tens capacitat de donar tranquil·litat,
de saber-me escoltar quan ja ningú em fa cas.
Tu tens la virtut de fer-me oblidar
la por de la foscor i em dónes claredat.
Sé que només tu em pots entendre bé
i sé que només tu ets la meva raó de se.

En silenci i sense dir ni una paraula.
Tan sols amb una mirada és suficient, no ens cal parlar.
Són vint anys de grans vivències que queden atrapades
en records que ja mai més oblidarem.

I passaran els anys i sempre estaràs
buscant un pla, perquè es facin realitat
els somnis que solíem tenir abans d'anar a dormir,
pensant en el temps que ens queda per seguir sent així.

En silenci i sense dir ni una paraula.
Tan sols amb una mirada és suficient, no ens cal parlar.
Són vint anys de grans vivències que queden atrapades
en records que ja mai més oblidarem.

Sense parlar-nos, tans sols mirant-nos,
podem arribar a entendre que mai
ni res ni ningú a la vida ens separarà.

– Te voy a enviar de paseo!

 – ¿Donde?

  – ¬¬…

– Dime la hora y el lugar, que si estas tu allí iré encantado.

Bona companyia

Vas deixar anar aquella frase que sols dir quan no vols que marxe a casa. – Però que marxes? No puges? – vas dir. Feia estona que esperava que diguessis aquesta frase. Vaig fer un si amb el cap, sabent que aquesta no seria la meua decisió final, ja que quan de tu es tracta sóc fàcil de convèncer, sóc dèbil. Automàticament les paraules brollaren sense que jo les controlés: -Em quedaria, però ja saps que he de marxar cap a casa, s’esta fent tard — vaig dir.

Tu et quedares mirant-me amb aquells ulls de bon xiquet que saps posar i que fan que em siga impossible dir.te que no. Jo et mirava, no sabia ben be que dir, per una banda sabia que havia de marxar a casa, però per altra em moria de ganes de quedar-me. Una petita insistència teua més i sabia que no faria cap intenció de marxar. – I si fem una birra i decidim? – vas dir. Sabia que no seria sols una, que desprès d’una primera ve la segona, la tercera i qui sap quantes més. No obstant això, l’idea em convencia amb força, tot el que fos estar amb tu una estona per fi sols, sense estar envoltats de gent, em convencia. – D’acord, una i marxe – vaig dir a la vegada que en convencia a mi mateixa.

Pujàrem, varem traure la beguda i ens varem asseure al sofà tapats per una manta, la presència de l’hivern ja es feia notar. Quan s’adonarem ja havien passat un parell d’hores, havíem fet unes quantes copes, i havíem perdut la noció del temps. Però no ens importava, havia segut una bona nit i, el més important, amb bona companyia

%d bloggers like this: